L'adéu dels de Gandia a la Història de Bandes i Banderins Llobe

27.01.2021

Enrique de Llobe. Així es presentava. Pocs sabien o el coneixien com Enrique Blasco. Com també pocs coneixeran a les Falles de Gandia el que significava, este home i la seua empresa, per a la nostra festa. Llobe. Eixe era el cognom de la marca. I eixa era la seua marca, la de la fidelitat, qualitat, tracte i amistat. La que forjarem desenes de persones que vàrem tindre la sort de compartir amb Enrique anys i anys a la Junta Local Fallera de Gandia i després a la Federació de Falles gandiana.


Anar a Llobe era tota una excursió. Així ho recordaran moltíssimes Falleres Majors de Gandia. Altres no, perquè els temps canvien i les persones també. Era una data fixa al calendari faller de La Junta. Anar a València a pels banderins. Un viatge per conèixer el cor i l'entramat d'on eixien els desitjats i venerats ''palets'' de Falles. Un viatge per aprofitar l'arreplegada dels banderins disfrutant després d'una mascletà i d'una tertúlia al Asador de Aranda. El vell. L'Antic. El d'enfront. En aquella gola de llop d'un reservat que donava a una finestra del carrer Felix Pizcueta. I eixe viatge d'anar a Llobe era inoblidable. Cada any diferent. Però allí estava Enrique qui, prèviament, s'havia preocupat de reservar l'espai davant la tenda del carrer Doctor Olóriz, perquè puguerem carregar dotzenes i dotzenes de premis de falles.


Passaves Saïdia i entraves a Dr. Olóriz i ja el veies a ell esperant ''als de Gandia''. I així vàrem estar quasi vint anys anant a pels banderins a Llobe. A mesura que passaven els anys l'expedició s'acurtava, fins que ja els nous temps feren que els palets foren enviats per missatgeria. Per exemple, segur estic que Gema Guerrero Boix, la Fallera Major del 1994 ho recorda perfectament, quan va eixir de Llobe, eixa ''crida'' des del pont o la rebuda al casal per part de Jesús Barrachina. I tots amb ella. Així eren les expedicions a casa Llobe.


Recorde com si fos ara, com Enrique Blasco va ser capaç a poc a poc de modernitzar el negoci. De passar de punxar el teixit a l'estampat o serigrafiat. Abans, fer un banderí costava molt de temps, i ell ens mostrava cada any els avanços en maquinària a Artesania Llobe. Ell i la família. Era i és un negoci familiar on jo vaig descobrir la immensitat d'esta xicoteta empresa i el seu gran valor humà.


Entraves i feia olor de teles. Després de la cristallera de la porta,.. el mostrador, passaves per les estanteries plenes de trofeus, insígnies, metopes, i qualsevol article promocional i faller que pogueres pensar. Allí coneixies i veies els centenars d'escuts de Falles i Fogueres de tota la Comunitat Valenciana. Orgull que mostrava Enrique perquè era el millor bagatge per explicar fins on arribava Artesania Llobe.


Tanque els ulls i veig a Tomàs Femenia i a Jesús Martinez parlant amb ell sobre el preu dels banderins. Jo era el vicesecretari de la JLF i portava una llista que li havia passat ja per fax (no existia el correu electrònic) per controlar i sumar els banderins. El secretari, Jesús García Cànoves era mestre en Llutxent i descarregava en mi eixa confiança. ¡Quelo, no t'enganyes. Que no falte cap que no podem tornar eixe dia¡ I jo puntejant un per un cadascun dels banderins. 113 en total es lliuraven aquelles èpoques a les Falles de Gandia.


Telmo Gadea no parava d'entrar i d'eixir pel taller fusant i regirant tot allò que tingués borles i li poguera donar idees per a plasmar. Xavi Estruch i tots aquells que feren El Pepito pogueren saber d'ell i conèixer-lo en nombroses excursions. I mira que Enrique era bon home. Entre Jesús Martínez i Pepito Maso, el feien batre. Després ja va arribar Santiago Peiró i va calmar les excursions.


Enrique tenia devoció per Tomàs i la gent de Gandia. Per Paco Sanchis, Juan Arturo o Andrés Requena, Samuel Figueres, Enrique Marzal... podria estar nomenant a tots aquells que durant anys compartirem moments i amistat amb Enrique Blasco.


Jo sempre em quedava al racó, a eixe que moltes Falleres Majors de València coneixen.I mentre arreglaven lo del pagament jo mirava les fotos i dedicatòries des de Covachi Balaguer Malmierca a Elena Muñoz Carpi, passant per Laura Segura, Gueguel, i tantes i tantes FFMM de València que... rere de cada foto hi havia una història que em contava Enrique. Per cert, sempre li preguntava si el de la foto era ell com a membre de la JCF de València.


Un dia em va contar, a l'època de Rafa Juan, quan es podia fumar a les presentacions aquella història d'un home major que, puro en la boca s'acostà a saludar a una Fallera Major de València. Se'l llevà de la boca, i ficant-lo entre els dits, s'acostà a besar a la Fallera. I la cendra i part del foc li va caure al tratge de valenciana. Per això no suportava Enrique Blasco certs comportaments. Tenia tota la raó del món.


I jo, que durant quasi 20 anys vaig estar anant cada març a vore'l, a més d'altres encomandes per a Falles de Gandia que em permetien anar qualsevol època de l'any (mireu l'estendard de la Falla del Parc de l'Alqueria Nova) sempre trobava un moment per atendre'm i contar-me històries.


Però sens dubte, me quede amb la del tresor. Amb aquella on els ulls d'Enrique s'il·luminaven cada volta. I li vaig fer una pregunta ¿què passaria si el del puro li pega foc a la banda de la Fallera Major de València? Vull dir... O s'estropeja... I Enrique somrient em va desvelar el secret millor guardat. Una còpia. ¿Com que una còpia? I d'un caixó amagat trau en paper blanc, la part central de la banda de Fallera Major de València. Veus -em va dir- açò és per a una emergència. I li preguntava jo el perquè. Acosta't em va dir. Mira fixament i analitza com està feta....


I sí. Era un tresor. Un tresor brodat per mans de monges, com es feia a l'antigor, unint cada fil i cada lluentor per formar l'escut d'Espanya i de València. Allò era una obra d'art. Allò era... Enrique en essència. Amb eixe tresor em quede hui que les Falles i Fogueres de la Comunitat Valenciana han perdut. Cada vegada que he vist la banda d'una Fallera Major de València... He vist i voré sempre el rostre il.luminat del tresor d' Enrique.


Ahir em vaig assabentar de la notícia. Vaig mirar al cel i vaig sospirar recordant eixos moments d'excursions inoblidables. Enrique va ser qui confeccionava les bandes de les Falleres Majors de Gandia, de les Corts d'honor i d'algunes Falles de Gandia. Ara quan li pegueu la volta i vegeu allò d'Artesanias Llobe sabreu alguna cosa més d'esta casa que, durant molts anys, va ser la Casa dels Fallers.
Enrique em mostrava orgullós l'escut grandot que a mode d'insígnia havia fet per a la seua falla, la d'Azcàrraga. I així, any rere any, arribaven ''els de Gandia'' i s'abraçàvem. Hui el meu abraç ho és... per a la Història que has deixat en moltíssima gent fallera.


Descansa en Pau, Enrique. Els teus banderins sempre seran el millor premi a una vida dedicada a la festa valenciana. Ara ja no has de calfar-te el cap per brodar el primer premi d'especial en damasc. Ara ets tu qui, ahí dalt, repartirà els premis a molta gent coneguda. Que la terra et siga lleu, amic Enrique



Foto: Enrique i el seu fill/Actualidad Fallera